Setmana del 21 al 27 de gener

 Sebastià i Vicent

sant Vicent Màrtir

●En la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, de rostre extasiat pel dolor, travessat per les fletxes d’uns sicaris que gaudeixen del martiri. L’equívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa d’escàndol entre el puritanisme o calvinisme, actitud que no tant sols trobem en el protestantisme, sinó també dins el catolicisme. Cal entendre, però, que aquesta subtil imatge, que pot despertat sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres d’una percepció d’emotivitat antiga, la qual caldria entendre per comprendre el caràcter de la nostra afectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents. ●L’etimologia de caràcter popular sol ser molt liberal; Jaume de Varazze (segle XIII) en Llegenda Àuria http://ca.wikipedia.org/wiki/Llegenda_%C3%A0uria,, exhaustiu tractat de sants i altres atribolats personatges ─d’on la vena popular ha pouat la major part de la informació que sobre ells posseïm─ per  justificar el nom de Sebastià, ens dona pintorescos indicis, entre ells: Se bast iannus de bast, sella de muntar; o de sebe palissada… Etc. De la mateixa manera que ho fa l’heràldica popular que en la circumstància d’atorgar segells d’antigor a les ciutats que no en tenien, o els semblava no tenir-ne prou amb les senzilles barres catalanes reblades per algun castellot solitar al seu escut municipali: van guiar-se per la semàntica directa: a Sabadell, una ceba, un corn a Cornellà, un moll(peix) a Mollet del Vallès i una gralla (au) a Granollers, i… resolt el problema dels títols ciutadans. ● Vicenç Ferrer, el predicador que es feia entendre per totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicenç valencià. De fet ell porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle IV). ●Al Sud-oest de la vella Balansiya, a extramurs de la ciutat, pels volts de l’actual temple de sant Vicent de la Roqueta, s’alçava el raval de la Boatella, que durant tota la etapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari vaix-romà on la llegenda diu que s’hi venerava el cos del sant preislàmic. ●En l’actualitat una entitat de devots del sant ha preparat un camí que des d’Osca, la vila on és tradició que va néixer, porta a València, la ciutat on fou martiritzat http://www.caminodesanvicentemartir.es/. En entrar a l’antic regne d’Aragò, el camí ens condueix per les garrotxes del Mestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova d’Alcolea i d’aquí a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on haurien d’entrar-hi per l’andalusina porta de la Boatella, Bab Baitala, pels volts del modernista mercat central. ●Per cert, que, en honor a sant Antoni Abat, en totes aquestes viles, del Forcall a Vilanova d’Alcolea, per aquestes dates s’hi celebren les santatonades, amb la plantà i la cremà del “maio” (l’arbre maig), i l’eixida de dimonis o botargues pel carrer.

 

 

Mes informació sobre els bous, correbous o toros

Estic llegint BOUS DE MORT de Josep Padullés,

editat, ara fa pocs mesos, per Arola Editors, de Tarragona. He de dir que el llibre és un document, o, millor dit, una sèrie de documents que no tenen preu. Padullès basa el seu treball en documentar el “Corre de bou” de Cardona, però la veritat és que és un tractat sobre la festa dels bous (i la festa popular), a l’àrea d de la cultura catalana i arreu dela península. L’autor, prenent com a base la festa dels bous, dona una gran quantitat d’informació sobre els ressorts influències, atributs, projeccions, jurisdiccions… que actuen i han actuat damunt la festa popular. Em trobo en la tessitura, cosa que no em passa gaire sovint, perquè soc de mena reconsagrat, d’haver de dir amen a gairebé tot el seu discurs.

En alguna cosa, però dissenteixo: quan opina que la millor forma d’anomenar l’activitat de la festa és “corrida” perquè aquest és el terme més comú. Comú actualment, dic jo, al Principat, no pas a València, on a la plaça de bous (en castellà plaza de toros) es fan, quan els aficionats parlen en valencià, “corregudes” (perquè la llengua que parlen a valència és català, oi?). Tampoc estic d’acord que el terme torejador i torero no siguin sinònims, per argumentada que estigui la raó. “Torejador” hauria de ser el terme correcte, perquè l’home que juga amb el toro, sense la pompa que es donà el torero professional, entrades “les primeres dècades del segle passat [el XIX]”, és un retallador. Torero és, senzillament, el terme castellà per denominar l’home que juga amb els toros. Però arreu es jugava amb bous, per aquesta raó no hi havia torejadors ni toreros fins que s’adoptà el terme toro, per bou. No pot existir una paraula sense “objecte” que la provoqui, oi? Però aquestes són nimietats, enfront de l’obra que comento.

Més llegendes andalusines

La Ràpita del Cascall  (del meu llibre Balab Balansiyya. Edt. marfil)

«Després de la captura de Tarrakuna pels cristians l’any 502 de l’hègira Abdalà Ubequer havia fet construir la Ràpita del Cascall[1], monestir fortalesa que s’alçava al delta de l’Ibre.  En aquell castell, edificat per defensar-hi la nova frontera de la Xarqia, hi sojornaven els monjos guerrers de l’Islam. Per entendre les organitzacions de monjos guerrers hem de retrocedir als principis del Camí d’Al·là en el Yihat. El Yíhad és la primera forma d’ascesi, de l’esforç per a atènyer la perfecció per mitjà de la repressió dels vicis, les renúncies de plaers lícits i fins i tot la imposició de mortificacions corporals, la pregària i el recolliment interior.

Vet aquí que un dia es presentà a la porta de la ràpita del Xasxàs -o del cascall, com els cristians anomenen la planta meravellosa- Abu Bakr, dit al-Turtusí, eminent gramàtic nascut a Tortosa i inquisitiu investigador de qualsevol fenomen de la naturalesa, per indagar sobre l’existència d’un pou del qual es contava que el cabdal augmentava o disminuïa en funció de les persones a les que hagués de servir. Feta la pertinent pregunta, un dels monjos li assegurà que era tal com ho deia, però que encara es produïa un fet més meravellós. “Déu tingui pietat de vosaltres! —exclamà Abu Bakr— I en que consisteix aquest fet encara més meravellós?” Respongué el savi. “Veniu amb mi i observeu”. I el conduí amb tota discreció fins un racó vora les muralles assenyalant-hi una balmeta quasi a ran del sòl, a la qual s’hi davallava per uns graons obrats ala roca. Alfons de la petita espluga, un cucó contenia una quantitat d’aigua transparent. “Per a quantes persones us creieu que conté aigua?” Llavors Abu Barkr, ponderant la quantitat d’aigua que podia contenir aquell minso dipòsit, digué: “Posem que per una quarantena de persones, o potser encara menys”. I el monjo li replicà que el nivell del cucó no baixaria ni que en begués tota la gent del món, o encara que hi acampessin milers de soldats. A continuació li explicaren que vora d’aquell portentós pou havia acampà Ibrahim ben Tusufin amb cinquanta mil dels seus homes, així com altres reis anteriors amb exercits més nombrosos, i que hi havien begut ells i les seves muntures fins a sadollar-se, sense que el nivell del pou pugés ni baixés. Aquesta és la meravella que sobre la baraka del pou de la Ràpita del Cascall conta Abu Bakr al-Turtusi, la credibilitat del qual no pot posar-se en dubte.»

---

[1] Aproximadament l’actual Sant Carles de la Ràpita

Encara hi ha dracs a la Terra

Encara podem tenir esperança. El dia que ja no quedi ni un drac, ens hauran vençut per sempre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Qui pensi que això no és un drac, que és un cocodril… pitjor per ell (o ella), l’esperança se li farà més curta.

“La Diputació deixa de banda Enoturisme Penedès com a submarca turística de Costa de Barcelona.

Efectivament, quan fa algunes setmanes va presentar el seu pla de màrqueting, l’eslògan “Barcelona és molt més”, i dels compromisos assumits amb el Penedès, ni rastre. Ni els n’han informat. Únicament substitueixen els compromisos per cinc productes estrella, que tampoc són del grat de tothom: Torres, Codorniu, Freixenet, els Castellers i la festa major de Vilafranca”. Noticia a “LA FURA” del dissabte 21 de gener (per cert, data de la “liberación” –la ocupació de Vilanova i la geltrú per l’exèrcit franquista)

De tot això els “diputats provincials” vilanovins, en saben res? Ho saben els diputats provincials vilanovins que el Carnaval de la ciutat està declarat “Festa patrimonial d’interès nacional”?, com la festa de Vilafranca, 0 tan els fot? O és que no n’hi ha de “diputats provincials” vilanovins? O què és?

Trapezi, a Reus, altre cop en marxa

Jordi Gaspar, nou director artístic del Festival Trapezi Reus

El Consorci del Teatre Fortuny de Reus ratifica la proposta del seu director general, Ferran Madico perquè Gaspar sigui nomenat director artístic de la Fira de Circ de Catalunya

Jordi Gaspar prendrà el relleu en la direcció del Festival Trapezi Reus. El Consorci del Teatre Fortuny de Reus ha considerat que Gaspar pot donar un impuls decidit a l’hora de marcar la nova etapa de la Fira de Circ de Catalunya, amb una nova mirada sobre el món del circ, els seus agents i les noves propostes artístiques. Ha valorat la seva formació nacional i internacional en prestigioses escoles de circ, la seva dilatada trajectòria professional, així com la seva voluntat de risc i la seva mirada atenta a les disciplines de circ més contemporànies així com a la tradició i al circ en carpa.

Jordi Gaspar ha estat codirector artístic del festival Trapezi de Vilanova i la Geltrú en l’edició de 2011, juntament amb Johnny Torres. També ha estat convidat com a especialista a la realització del diccionari de circ del Termcat, actualment en el•laboració.

Ex membre de la companyia Circo de la Sombra, també va participar a “Llits” (TNC) i al Circ Cric, entre d’altres projectes. Gaspar ha treballat com a resident en creació al Theater op the Markt, a Neerpelt (Bèlgica), al Centre National des Arts de la Rue, a Sotteville-lès-Rouen (França), al Theatre de La Garonne La Granerie de Toulouse (França), al CREA a Saint Georges-de-Didonne (França), La Vela de Vilanova i la Geltrú, Ca l’Estruch de Sabadell, i a les escoles de circ de Ginebra, Torino i Madrid.

A més disposa una sòlida formació en circ, assolida a partir dels seus estudis a l’Escola de circ de Le Lido de Toulouse (formació de teatre, acrobàcia i dansa amb especialització de presentació escènica amb la disciplina de malabars); l’Escola de circ Teathre-Circule de Ginebra (formació de teatre, dansa i acrobàcia amb especialització de portor d’acrobàcia aèrea i bàscula) i l’Escola de circ Rogelio Rivel de Barcelona (formació base en diferents disciplines de les arts del circ. Especialització de trapezi volant i portor).
 

Les rondalles meravelloses que no hem de perdre

Acabo de llegir “Les rondalles meravelloses que no hem de perdre”, un text d’Anna Tortajada editat per Columna. Apart de l’edició, magnífica, com s’haurien d’editar tots els llibres, i de les il·lustracions, que a mi m’han agradat força, i crec que acompanyen molt bé les narracions, a la tria que ha fet Anna Tortajada no se li pot recriminar res. Crec que no s’ha deixat cap matèria rondallística que no hagi inclòs. Dic matèria perquè el llibre està classificat d’aquesta manera: heroi i heroïnes; el rei; el bosc: follets i dones d’aigua; Monstres i diables; gegants; les velletes; números, objectes i paraules màgiques. L’autora conta les histories amb preciositat, no oblidant detalls de llenguatge que a vegades ens estalviem, en pretendre fer entendre els contes als infants, en un intent infructuós de fer-los més planers. Intent infructuós perquè els infants entenen tot allò que volen entendre, i el què encara no estan preparats per entendre, s’ho salten alegrement. M’ha agradat força la versió del pare Janàs, un conte que, per la seva suposada truculència, en esdevenir “socialment poc correcte”, més d’una volta l’he escoltat, o llegit, estúpidament esporgat. Res, per molts anys i, adquiriu-lo, sisplau, sobretot si teniu canalla a qui explicar contes.

Ca R naval 2012

DIUMENGE DE CARNAVAL, 19 de febrer. El dijous abans, Dijous Gras. El dimecres posterior, Diemcres de Cendra, darrer dia de Carnaval. 40 dies després Diumenge de Rams. A Vilanova i la Geltrú: 11 de febrer: Ball de Mantons. Dijous Gras, guerra de merengues al carrer i Xatonada. Divendres, l’Arrivo de sa majestat Carnestoltes. Dissabte al matí, sortida del Ball dels Malcasats; la tarda, Arribada del Caramel; a la nit sortida del Moixò Foguer i mascarots. Diumenge, les Comparses, guerra de caramels; Dilluns, els Cors de Carnestoltes; Dimarts, el Vidalot, Dimecres l’”Enterro” i l’Arengada a la plaça de la Vila… Aproximadament, perquè les entitats, com sempre, faran el que els hi se

Els moriscos de la Vall de Gallinera

 Drub, el diable, era un dels lloctinents de Kheyr-ed-din, el segon de la dinastia dels Barbarrossa, encara que el seu nom veritable era Aydin. Però aquest apel·latiu oriental potser tampoc fos el seu verdader ja que es contava que Aydin en realitat era un antic captiu apressat en alguna de les viletes del litoral de la Corona d’Aragó. Per aquesta raó els navegants que recorrien el Mediterrani: grecs, genovesos, turcs, etc. el coneixien com a Drub l’espaniol. En canvi els súbdits de la corona catalanoaragonesa l’anomenaven “el diable”, i certament per la seva ardidesa i atreviment el nom li feia justícia. En una de les seves ratzies a Mallorca, Drub s’assabentà que al port d’Oliva, al Ducat de Gandia, s’aplegaven bona quantitat de moriscos disposats a fugir de la península, homes i dones batejats a la força i subjectes a uns amos cristians que menyspreaven l’Islam. Aquests moriscos del País Valencià s’havien conjurat i esperaven amb ànsia la notícia de que algun carsari barberesc volgués embarcar-los per passar la mar i deixar per sempre el país d’origen.

En caure la vesprada les galeres de Drub arribaren a les envistes d’Oliva: el sol s’ocultava darrera els cims de la serra dela Mostella. Caut com era, el corsari esperà veure caure la nit, aleshores arrià quatre bots a la mar per fer l’embarcament. Dos-cents moriscos emboscats pels marenys de la població esperaven les barques. Eren fugitius de Bellreguard, de Rafalatar, d’Aigüesblaqnues, de l’Atzúvia, de Benialí, de Benirrama, Benitaia i altres indrets de la Vall de Gallinera. S’enduien tot el que podien transportar al damunt seu, des de or i joies fins animals de granja, roba i algun moble i tot. La majoria ploraven amb llàgrimes inconsolables girant l’esguard cap a terra dels avis mentre els corsaris els embarcaven als bots; mai més tornarien a veure la terra que els havia vist nàixer, les cases on havien jugat, els camps on deixaven soterrats els pares, els avis i besavis. Aprofitant l’estat de malenconia dels fugitius algun dels pirates de Drub aprofitaven l’ocasió amb fal·laces promeses de fer-los conèixer extraordinaris indrets on serien ben rebuts, fent-se pagar amb part dels últims pertrets que els moriscos havien aconseguit endur-se. Un cop tots embarcats, nens, ancians i adults, i estibats amb promiscu garbuix en les pudents sentines de les naus, Drub aprofità un terral, que la bondat d’Al·là avivà, per fer proa cap a les costes de Barbaria.

Però la evasió fou advertida aquella mateixa nit i el Duc de Gandia, Joan de Borja, el qual perdia amb la fuga bona quantitat d’experimentats hortolans i altra ma d’obra submisa, feu aparellar un petit estol amb intenció de perseguir els fugitius i oferint a Drub, una valuosa suma en or, per retornar-los a les alqueries i viletes d’on havien fugit. La flota gandienca salpà amb prestesa i aprofitant el mateix oratge que Al·là enviava a les naus corsàries les avistà a l’alçada de Formentera. Drub, calculà que la potència de l’estol valencià els era superior en nombre, però sabent que derrota o rendició significaven el mateix: l’esclavitud als rems de galeres cristianes, decidí plantar cara a l’enemic. Abans, però calia desfer-se de l’excés d’embalum que entorpiria les maniobres de batalla. Sense escoltar els planys dels fugitius que temien per les seves vides si el resultat de l’encontre naval era desfavorable a Drub, feu desembarcar tots els moriscos a la petita Formentera, que en aquell temps, malgrat la poca distància que la separava d’Eivissa, era deserta i niu de pirates. Succeí però que el comandant de les naus gandienques, un inexpert noble la pretensió de qual no era altra que oferir al corsari una quantitat d’or per recuperar els moriscos del Duc de Gandia, desconeixedor de la intrepidesa de Drub el diable i els seus desesperats, malgrat la superioritat de l’estol valencià, no disposà ordre de batalla davant la flota corsària, ocasió que aprofità Drub per navegar a voga-rem contra els gandiencs, abordant-los i desbaratant-los i barrejant-los sense treva. Mort el comandant, els mariners cristians foren presos i encadenats com a galiots a les naus corsàries. Tot seguit Drub reembarcà els moriscos que des de la platja de l‘illa havien presenciat el desigual i sorprenent combat. Finalment tots ells foren duts a terres barbaresques on per més de dues generacions malviurien entre homes de la seva religió, però estrangers als seus costums. Els fills d’aquells moriscos valencians encara recorden avui la bella terra dels seus avis i la rememoren en llegendes i cançons. (versió de fets verídics extrets de l’obra de Philip Gosse, “Los corsarios berberiscos” contrastats amb cròniques locals).

Coses que passen (actualment)

Diumenge, a la Vanguardia,

Valentí Puig, fa el seu article (li editen i ell ho aprofita per vendre la seva ideologia).  A mi és una persona que em cau d’un sisè pis, no pas pel seu caient dretà, sinó, sobretot, pel seu caient capciós. En l’article d’avui broda la seva practica. El títol anuncia que parlarà de l’eterna disjuntiva ─què comença a fer pudor de resclosit─ de Catalunya versus Espanya o viceversa. Jo ja fa temps que les he acabat aquestes menjades de coco, no em resta cap mena d’afecte cap Espanya que no siguin del caràcter que tinc envers Bèlgica o el Canadà, per posar dos exemples). No m’allargaré. Per parlar-nos d’aquest tema comença anunciant-nos que el moment que vivim de “profunda crisi econòmica que afecta a tot Espanya… i tota l’eurozona”… Home, si això no és començar fent trampa, que vingui algú a explicar-m’ho: ¿o sigui Catalunya només es pot posar en pla reivindicatiu quan les coses van bé per Espanya i Europa; i si fos que també van malament per a nosaltres i per aquesta raó ens queixem, amb més raó, encara?. Després s’allarga en contar-nos que el tema del darrer estatut va fallar, vam “consumir energies que haguessin estat de més profit aplicades a una concepció més oberta de futur”. La “concepció correcta”, com es pot despendre, és la que ell té. D’aquí a renyar-nos amb l’arxiconegut: “Jo ja ho deia”, no hi va ni un tret. O sigui, va fallar tot perquè no vam escortar-lo a ell i als seus amics. Vet aquí la gran lliçó d’un, afamat, estadista. Finalment es dol que actualment Catalunya ja no tingui ”les minories creatives que van ser substancials per a la renaixença o el noucentisme”. Home, ja no té aquelles minories creatives, però no és pas de minories creatives per on plora la criatura; ei, diria jo, i sense voler menysvalorar el dos moviments citats. “Qui no estaria d’acord en què el que veritablement importat és que Catalunya sigui rica, culta, integradora i competitiva”, diu, el paio, com si hagués descobert Amèrica. Home, jo tinc una resposta: no hi estaria d’acord l’estat espanyol centralista. Ho està demostrant contínuament. Potser quan deixi de demostrar-ho amb fets i senyals, potser aleshores Catalunya (els catalans), podrà prescindir de les revindicacions nacionalistes, perquè ja es podrà contemplar assumida per un “estat” que l’empararà, i sentirà com a propi. Cosa què no passa avui.