Proverbis nous
Ma mare en feia anar a comprar a fiar a la botiga a finals de setmana. Jo tiro de targeta de credit a finals de mes; hem avançat? El botiguer no cobrava interessos.
Espanya tot ho fa a l’engrós: nosaltres tenim un Nadal cada any, ells tenen “navidades”; nosaltres tenim un carnaval anual, ells tenen “carnavales”; nosaltres celebrem una festa cada vegada, ells celebren “las fiestas”; Nosaltres a una dona li diem Mercè, ells han de dir-ne “Mercedes”.
Al que a l’Ebre i a Cardona anomenen bous, els cursis n’hi diuen “braus”. Tot degenera.
Jo vaig a la plaça a veure plantar castells, els “enteraos” van a veure castellers. Quan van al Camp, van a veure futbol o fulbolistes?
Reflexions al vol, sobre la nació i els nacionals
Existeix, sens dubte, una mena de català ─català vell o catalanobarceloní, en diríem─, un espècimen pel qual el país (el seu i exclusiu país) al qual anomena regió, sense imprimir a aquest terme massa càrrega política; com aquell què diu una mena de “territori del meu domini”. Aquest país, regió, territori intimitzat, s’estendria de Barcelona en amunt, cap a la frontera amb França. Josep Maria Sagarra en “Memòries” en fa un retrat força aclaridor quan conta: “Barcelona, des del primer compte independent, continua sent la capital de la Marca Hispànica, i marca volia dir país de frontera. Nosaltres [per aquells catalans com ara ell] som un país de frontera, amb tots els avantatges i tot els inconvenients morals i materials. Nosaltres teníem en aquells dies [parla de la primera guerra Europea] un port petit com el que tenim ara, però que treballava d’una manera fabulosa … l’activitat del port s’estenia per la costa fins a Portbou, i la història dramàtica i secreta del litoral de Catalunya d’aquells dies…
Les dues frases subratllades donarien a entendre que per Sagarra la costa i el litoral català, i seva la història dramàtica i secreta, va de Barcelona, com ja he dit, en amunt. No veuen la nació sencera, diria algú. Entra, doncs, dins la lògica d’aquesta mena de catalans (catalanistes i catalaníssims per cert, i que no cal limitar als estrictes ciutadans de la capital), quan parlen de la Marca Hispànica (Catalunya) ells, els seus naturals, es consideren una mena de “servidors lliures de frontera” (disculpeu-me la contradicció) de l’Hispània. No són hispans, no se n’hi consideren, però sí que se’n senten lligats per llaços d’interès. Llaços d’interès que probablement, potser, es lligaren ben fort durant anys de defensa del proteccionisme. Llaços d’interès que, des d’aquí es volen considerar mutus, però que els hispans opinen que “de verano”. No tot està dit amb aquestes quatre paraules, però s’hi pot pensar.
El joc popular
L’ésser humà sempre ha jugat, el joc és una de les activitats a les quals l’home, com la resta d’animals, dedica un temps apreciable. Per aquesta raó el terme joc, que és un terme antic, inclou una variada i complexa matisació. Molt més avui que la distància entre la civilització antiga, eminentment rural, i la societat actual, s’ha fet enorme. Els jocs, que necessàriament es relacionen amb un sistema de vida estructurat per un grup humà que ocupa un espai concret: una comarca, un país, etc., es manifesta especialment sensible als processos de canvi que ocorrin dins d’aquest sistema, incidint sobre ell mateix, tant en la manera de transferir-se, com en els objectes que usa, o en l’absència d’aquesta transmissió per part dels adults. Quantes i quines activitat podrien actualment ser definides dins la noció joc? Per exemple: concebem com a joc els esports/espectacle de competició? És un joc la dèria per les apostes, i altres “jocs d’atzar”? O més aviat determinarien el joc tota una sèrie d’exercicis i activitats físiques que ha nivell lúdic, i amb esperit jocós, es practiquen en moments de lleure?Aquesta darrera sembla una definició més adequada per a l’actual concepte joc, i encara més per la idea jocs populars. Una última consideració encara: aquests exercicis, els jocs, són practicats tant pels adults com per la canalla, però en circumstàncies diferenciades. La cultura popular catalana, com totes les altres cultures, posseeix una gran riquesa de jocs tradicionals, alguns lògicament coincidiran amb els dels pobles limítrofes, i també existiran moltes coincidències amb els de cultures llunyanes. Paradoxalment, en canvi, un joc considerat autòcton concret podrà tenir una variada i extensa quantitat de variants locals, tant en la forma com en la designació. Els jocs tenen procedències diverses, una de les principals i més universal d’aquestes són els exercicis mimètics amb els quals, de forma espontània, els infants aprenen a fer d’adults. D’aquesta esfera pervé el cicle de jocs que hom anomena “jugar a fer de”… pares i mares; de les diverses ocupacions dels adults: oficis, jerarquies, dedicacions artístiques i socials, etc. Jugar a nines, a cuinetes, a metges, a la guerra, etc.Aquesta sèrie son jocs que solen passar desapercebuts a l’hora de fer catàlegs, però que són a la base de la socialització, una de les raons per les quals qualsevol espècie sent la necessitat de jugar. Una altra gran sèrie jocs tradicionals provenen de la minorització o pèrdua de crèdit d’antigues practiques o exercicis del món dels adults: religioses, d’ensinistrament, màntiques, de preparació guerrera, etc. Entre aquesta sèrie d’activitats destaca el “Joc dels Ossets”, que deriva amb tota seguretat, d’un exercici màntic d’endevinació o escrutament del futur per part de persones amb capacitat per llegir les formes com es distribueixen els ossets un cop llençats. També a la Xarranca o el Palet (que té forma de laberint que cal desxifrar per sortir-se’n), se li ha donat un origen semblant. El mateix joc de les cartes, amb les seves figures i colls simbòlics: ors, copes, bastons i espases, no seria altra cosa que l’ús d’uns element dedicats a la endevinació del futur, passats al món de l’entreteniment amb unes regles concretes. També entrarien en aquest espai jocs com ara la sortija o l’anella, sobretot en la seva adaptació de l’estaquirot: ninot amb els braços oberts que s’articulava sobre un eix mòbil sostenint una anella en una extremitat i un saquet de sorra a l’altre, premiant amb una clatellada al jugador que no encertava l’anella, derivacions evidents d’antics exercicis guerrers. Read more…
Festivitats del cicle solilunar
Rams i la pasqua, la quaresma, el carnaval
Durant l’any les festivitats tradicionals es regeixen pel cicle solar: 12 mesos de 30 0 31 dies (amb correcció el febrer), 7 dies cada setmana de 24 hores dividits en hores de llum i hores de fosca, un dels quals, el diumenge, és festiu. Entremig d’aquest pas oficial del temps s’hi intercalen la celebració de les festivitats. Les festivitats venen a ser les etapes d’un tour que dura un any solar. Les civilitzacions antigues feien començar aquest tour amb la primavera (pels volts del març) i l’acabaven amb l’hivern (aproximadament amb la celebració del Nadal antic*). Cada festivitat és una etapa que té la funció d’ordenar el temps civil a partir de commemorar els esdeveniments cabdals de la primera i antiga economia humana, l’agrària, “explicats” a través dels misteris de les primeres religions. A mesura que les societats es feien complexes s’afegiren a aquelles essencials commemoracions les que celebraven esdeveniments cívics, polítics, històrics i encara les celebracions familiars i individuals: aniversaris, batejos, casaments, enterraments… fins arribar a la confecció d’un complex calendari (pas del temps) amb la pretensió d’implicar a tota una societat en totes les seves necessitats culturals i polítiques.
Situades entre els mesos de febrer, març i abril troben unes celebracions, les ressenyades en el títol:La Setmana Santa, la Pasqua, el Carnaval, sense data fixa en el calendari i que es mouen a través d’aquests mesos; són les festivitats que en comptes de prendre com a referència l’estable calendari solar, tenen la seva referència en un arcaic calendari lunisolar, una composició de registres del pas de sol i del pas de la lluna combinats. La data solar d’aquest combinació és l’equinocci de primavera, el dia 21 de març. La dada lunar és el diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci. Aquesta dada ens marcarà el Diumenge de Pasqua, la pasqua dita Florida. Tot seguit, retrocedint cap el principi de l’any tindrem que, el diumenge anterior al de Pasqua serà el de Rams, i exactament quaranta dies abans del diumenge Rams serà el Dimecres de cendra, darrer dia del Carnaval i primer de la Quaresma.
Anem per parts, i encara que aquí ens avancem en donar notícia de festivitats que es donaran en els mesos posteriors, en ares d’un pla més didàctic del llibre, relatarem, ara, aquestes festivitats. Començarem per la darrera de les festivitats del cicle que s’esdevindrà, la Pasqua, però que és la que ens serveix per calcular les altres: Setmana Santa, Rams, la Quaresma, el Carnaval.
Els arbres i la vida
La vida de l’home és una cursa entre “El pi de Formentor”: “Mon cor estima un arbre, més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger…” I “Desolació”: “Jo so l’equeix d’un arbre esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta”. Tot en un heroic instant mallorquí, entre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.
Del futur de la llengua catalana
Aquests dies que tant se sent parlar de la sort de la llengua en què escric, i sobre el seu futur, m’ha vingut a la memòria, beneïda memòria! un passatge del Gargantua i Pantagruel. La cita és en la segona part del volum editat per Edicions 62 en ‘Les Millors Obres de la Literatura Universal’, en “Pantagruel, Rei dels Dípsodes”. En aquest passatge, Rabelais, per boca de Pantagruel fa el següent comentari: «…ens convé parlar segons el llenguatge corrent; i, com deia Octavià August, que cal evitar els mots abandonats amb tanta diligència com els patrons dels vaixell eviten els esculls…» Ara puc endevinar que algun maliciós se sentirà temptat de trastocar el final de la sentència i allà on s’hi llegeix: «els patrons dels vaixells eviten els esculls», ho substituirà per «les rates que abandonen el vaixell quan s’adonen que aquest fa aigües». M’he recordat d’aquesta sentència perquè em sembla que ve al cas sobre la mena de llengua que hauríem d’emprar aquells que pretenem dirigir-nos als altres perquè ens llegeixin. Per exemple, aquesta (la de les rates) seria la conclusió a què deuria haver arribat Xavier Pericay, animador d’un club que s’autoanomenà intel·lectuals barcelonins, ja que en “Filologia catalana. Memòries d’un dissident” declara que ell, en relació a foteses com ara la llengua —el català en concret— i la raó perquè existeixin una colla d’individus que se’n sentin fidels, ha decidit «no sacrificar-se més per la pàtria» (llengua inclosa), ja que, conclou: «ni sóc dona, ni sóc de classe baixa, ni sóc de nació oprimida». Aquí parodià de forma grollera, i ben gratuïta, un vers de Maria Mercè Marçal, poetessa a qui la coneguda militància en les tres mencionades causes deuria (o encara, deu) molestar-lo, o enfastidir-lo. Això pensa Pericay, i ho corroboren Ivan Tubau, de Carreras, etc., a més d’altres intel·lectuals nascuts a Catalunya a mitjans del segle XX. Es fa evident, si més no per a mi, que mai han llegit Rebelais amb prou atenció, o potser ni s’ho han proposat mai de llegir-lo, massa romàntic. I ara, no sé per quina fortuïta correlació, em pregunto si caldria considerar què deu ser més profitós per a un país, un traïdor o un idiota? Qüestió peluda. Un traïdor (amb tota la seva càrrega d’èpica) se suposa que actua contra els interessos del país (d’aquell què la majoria considera el país del traïdor). Un idiota, quan toca temes de país (cosa que etimològicament no li pertocaria), sol voler, generalment, vendre’ns duros a quatre peles; o sigui, actua amb interès propi o pretén demostrar ser més “viu” que els seus conciutadans. Aquí donem per suposat que un país té interessos ─encara que sembla que hi ha gent que ho nega en rodó. Per exemple així ho feu el director de l’ABC a Catalunya, un tal Maruenda, quan digué que la pàtria (nació país…) no existeix, que el que existeixen són els individus, i amb aquesta animalada dónà per redimida la seva humanitat liberal; sense explicar-nos, però, perquè ell cobrava d’un periòdic patriota (no ho és l’ABC de patriota?). Així, doncs, i contradient la tesis maruedista, el traïdor, si més no, parteix de l’existència del país. En canvi l’idiota és capaç de negar aquesta realitat: els interessos comuns dels individus del país, i la seva pròpia existència (la del país), com per exemple assegura Arcadi Espada quan ens garanteix la inexistència de Catalunya. Ergo, sobre el senyor Espada, i la comparsa d’intel·lectuals que l’acompanyen, podem preguntar-nos amb tota autoritat: pretenen ocupar el rol de traïdor o d’idiota? Entre nosaltres tenim el cas del superdotat senyor Gregorio Moran ─articulista de la Vanguardia. Aquest senyor aposta pels traïdors als quals exalça a la categoria de «el motor històric mes valuós de la humanitat» perquè, segons ell i els autors d’un documental que ell ha vist, signat per Richard Copans, «són els què trenquen amb el què la pàtria, la societat i l’estat espera d’ells»[1]. Ja és una resposta. (del meu proper llibre)
[1]La Vanguardia, 8 de desembre de 2007
Camins, dreturers o perdedors
Ha estat un lloc comú a finals del meu segle, el XX, i encara ho és avui, de menysprear les identitats, l’origen d’un hom i la relació amb el seu entorn domèstic. Cert que també ha estat el segle dels nacionalismes exaltats, del nazisme, del feixisme. Tots aquests moviments han estat tractats de nacionalistes. Ja veurem com seran jutjats amb el temps. També han estat nacionalismes els moviments d’alliberament colonial, i aquests no en tenien res de feixisme ni de nazisme. Els orígens han estat maltractats per l’esquerra oficial del segle, la que, en diverses etapes, passada la segona guerra mundial, ha conquerit governs, fos allí on fos. Poetes, novel·listes, assagistes han escrit sobre els camins, els han exaltat com una resclosa per contenir el mal de l’identitarisme, els orígens col·lectius: «Els arbres s’han de resignar, necessiten les rels; els homes no. Per nosaltres el que compta són els camins». Ha escrit Amin Maalouf, intel·lectual magribí resident en una França que se’ns presenta universalista, però que a més d’anorrear totes les cultures que hi conviuen, assimilant-les a la oficial, ha ridiculitzat el pretès universalisme fins al punt de fer llegir als joves africans de les seves colònies, en els llibres d’estudi, referint-se a ells mateixos (els africans), la idiotesa d’aquesta frase: «Nosaltres els gals…». Un clar exemple de l’intricat que significa per a un ésser humà haver de triar entre les rels o els camins. També Machado, l’exiliat, amb la resta d’expatriats de la guerra d’Espanya, en parlen i ens canten, de camins que van fent-se al caminar. La tònica dominant, però, dels cosmopolites del meu segle ha estat la de no voler arrelar, la de preferir el camí a la pàtria (si mes no així ens ho fan saber quan parlen de boca enfora). Puc entendre, però, que als europeus, després de les dues guerres, i el pròleg de l’espanyola, abandonessin l’èpica per un llarg temps. El meu segle, doncs, ha estat, i continua sent, el segle de domini de les nomenklatura inamovibles dels partits i dels governants, del consum, del rebuig de la inseguretat i l’aventura, qualsevol inseguretat. Fins i tot s’ha creat el redundant terme d’ “esport de risc”, per fer notar que la seva pràctica comporta una certa aventura, però ben controlada per l’empresa que els oferta. Un terme i un concepte, per cert, aventura, que ha volgut liquidar-se de la pràctica del ciutadà, ben escarxofat a casa seva davant del seu televisor, ordinador i altres mil aparells per retenir l’home del segle XX, que teòricament prefereix el camí a la rel, ben empresonat a la seva (i exclusiva) llar. Un segle contradictori certament (com, fet i fet, deuen haver estat la resta de segles). Bé, a mi m’agraden els camins, fins i tot per arribar a extraviar-m’hi, però al final, necessito tornar al camí de casa, per, des d’allí, projectar altres caminades. Dels camins sense fi, se’n diuen perdedors, paranys, i, encara que etimològicament no ho siguin, vénen a ser culs-de-sac sense eixida. No són camins i, altrament, no existeixen.Al final d’un camí, perquè pugui merèixer ser-ne, sempre hi ha d’haver alguna cosa. Només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins la mort. (de l’obra que estic escrivint ara)
